Punt de reflexió

Sociopatia. No sóc un ésser diguérem social. No és que em coste fer amics. Em costa mantenir-los. I no és que siga dolent, de fet, no recorde cap brega amb cap amic i em parle amb tothom que he conegut. És més bé un tema de solipsisme. D'apatia, d'incomunicació voluntària, d'ambients que em promouen una espècie de diglòssia comportamental (més enllà dels hàbits socials). Em desfaig entre la gent, deixe de ser jo. És més. No sols és que em desfaça pels frecs, pel contacte, de fet, m'agrada un bon contacte. Però els infravalore tots en general. No sé que em passa. No sóc dels que pensa que hom és com és, de forma essencial, i això és invariable. La gent, amb la qual no solc tindre una relació massa profunda (i amb profunda últimament hauria de dir atenta, decent), aporta el granet de sorra del seu camí, i amb ells teorèticament construïm el nostre propi camí. No sé si tinc terra. Mentida. En tinc. Tinc molta terra. Però em sembla que eixa terra és sols del meu terrer i poca en tinc, o pocs en guarde, dels granets que m'han anat aportant al llarg del temps. Eixa és la tristor. Unidireccionalitat. Solipsisme sociològic, que sembla un acudit, però no. A mi no em fa ni puta gràcia, no saber, no poder (potser en el fons no voler) empatitzar amb la resta d'humanitat que em configura (o m'hauria de configurar). L'ús unidireccional dels amics, distret, ocult, inconscient se'm fa terrible, i m'entren unes ganes petites de prémer el gallet.