Camp de proves

Punt de reflexió

2011-02-20T02:00:00.003Z

Sociopatia. No sóc un ésser diguérem social. No és que em coste fer amics. Em costa mantenir-los. I no és que siga dolent, de fet, no recorde cap brega amb cap amic i em parle amb tothom que he conegut. És més bé un tema de solipsisme. D'apatia, d'incomunicació voluntària, d'ambients que em promouen una espècie de diglòssia comportamental (més enllà dels hàbits socials). Em desfaig entre la gent, deixe de ser jo. És més. No sols és que em desfaça pels frecs, pel contacte, de fet, m'agrada un bon contacte. Però els infravalore tots en general. No sé que em passa. No sóc dels que pensa que hom és com és, de forma essencial, i això és invariable. La gent, amb la qual no solc tindre una relació massa profunda (i amb profunda últimament hauria de dir atenta, decent), aporta el granet de sorra del seu camí, i amb ells teorèticament construïm el nostre propi camí. No sé si tinc terra. Mentida. En tinc. Tinc molta terra. Però em sembla que eixa terra és sols del meu terrer i poca en tinc, o pocs en guarde, dels granets que m'han anat aportant al llarg del temps. Eixa és la tristor. Unidireccionalitat. Solipsisme sociològic, que sembla un acudit, però no. A mi no em fa ni puta gràcia, no saber, no poder (potser en el fons no voler) empatitzar amb la resta d'humanitat que em configura (o m'hauria de configurar). L'ús unidireccional dels amics, distret, ocult, inconscient se'm fa terrible, i m'entren unes ganes petites de prémer el gallet.

Consirós

2010-12-13T19:06:00.005Z

A l'Alberto i al Josep, amb certa justificació i vergonya.

Vaig beure un vi ben fort
com sols l'audaç beu el plaer.
Konstantinos P. Kavafis

n vivències n sentències
em descriuen les empentes
les inèrcies les ofrenes

creix
innòcua l'esperança

clissa
l'alé per fer-se viu

i en impersonal
s'expugnen
les freqüències

Currículum

2010-12-03T12:53:00.005Z

Conductes, comportaments, dots, actituds, competències, habilitats, processos, aptituds, disposicions, destresses, perícies, traces, contextos, potències.

Caduquen les ombres a la terra dels marcits,
i s'imposten pluges dòcils, cels ineptes
quan els cucs ja no calciguen cap fulla.

...i pedretes de la reina!

2010-11-20T14:35:00.005Z

Com t'explique jo ara
que no crec en les marors,
que la briseta al capaltard inexisteix,
que els penyassegats no són vers,
que els amants són mentida?

Com t'explique, amor,
que les esperes són fantasmes,
que a les casualitats jo els dic etapes,
que a la soledat la visten
de sillons de color ocre,
i que trobar-te entre les mantes
m'acoquina?

No sé, groga verdor,
pense en l'acte, em dic:
camina! I m'empelte
amb la fredor,
companya a full, amiga,
i les manetes del rellotge,
negre sobre blanc -ocre-
no es perceben
des de la verda grogor
quan t'habite la mirada
quan em perd pel Gran Canyó.

Merda! Cudol! Cagalló!

Tren València-Benigànim

2010-11-13T09:45:00.005Z

Al sud de nou, a casa.
A les arrels, que diuen, pels rails.
Estes coses sempre han anat juntes.
A casa sí, a les arrels
d'aquest arbre sense saba,
d'aquest puto vagatge,
d'aquest no parar.

Quines arrels? Quines cases?

El pare diu que hem d'anar
a l'horta de baix
-que no és horta-
que les olives pesen ja.
El bancal està per llaurar.
Les especificitats no són símbols
són unes plantetes bordes i seques
que s'engantxen a les cames,
són buidors adverses, divendres nit a casa,
són la brutal angúnia de les ganes.

Eixes arrels, eixes cases,
són també les que em creixen al coret,
la corrent desobservada,
la fiblada, l'altra gent.

«Prurito de chochez»

2010-11-08T22:29:00.006Z

Els tarongers de vora riu
haurien de ser dolços
i no ornamentals.

València mural,
València puta,
puta moral.

Fàl·lics perfums
t'engalanen un taconeig
que recorde sense gràcia,
sense envit, sense cassalla.

Et desitges una aspror de gola,
com viaranys d'argelagues,
com regust de sang de mossos,
com si tu a soletes
hagueres viscut
totes les vides que t'han besat;
com si tu, soleta,
t'hagueres desmirat
i no et trobares ja
a l'omnívor mirall
de la faràndula.

Nota
Cal que s'acuse a qui escriu de sexista?

Disjunció suspesa

2010-10-23T21:16:00.008+01:00

Només l'errat senyor de les errades vivia com calia viure. Les seues escomeses les pretenia serioses, les sabia òrfenes de mare i profundament descalses. Els seus ulls de borratxo projectaven simples conviccions, aferrades venjances. No era una home passional, però s'ho sentia tot molt. Deia que ja feia temps, hòstia, que no veia a aquella xica que, redéu, al final era tota una donota, i que si et prenies un colpet dels seus fluxos vaginal no et constipaves en tot l'hivern. Nyam, deia. Es mocava, et mirava amb cara de cabrejat i et deia que ja feia huit anys, huit anyots seguits de constipats. I afegia: seran els hiverns, que cada volta els fa més gelats!

I la burilla bramava i t'il·luminava la cara rere el fum.

Aches

2010-10-19T15:53:00.005+01:00

Parlar de l'exclusivitat dels besos
és coagular l'amor, és posar-li
els límits terribles de la definició,
desobturar la claredat d'espais,
és catapultar-lo fent-lo volar ben alt,
i esclafar-lo després, ferit i feridor,
contra l'excelsa finitud de les tragèdies.

Ràbia àcida

2010-09-13T02:50:00.007+01:00

No senyor home, no. No m'agraden eixes i tan pesants, tant en bloc, tan cansades. No senyora, sue perquè visc, transpire i no em deixe angoixar. No m'agrada tampoc aquella gent que pensa que l'aspecte de perfect ha d'enverinar la vivacitat dels vius. M'ofèn, seriosament, la intolerant paciència de l'escassesa. La galanesa del jo i la inmobilitat fan cloca i estoven la indiosincràcica amargor dels altrejats. No senyor home, no. No m'engantxe, ni faig botiges: infeliç!

Ex libris

2010-09-09T01:28:00.005+01:00

«He suat el teu nom sense ràbia.»
Tàsia Trigo

Com dius que et deien?
Les estores àrabs t'abraçaven
els canells flamejats de coixins
i de floretes. Llotada dolçor,
espurna famolenca, incrustat
espai de l'esperança, tros de por.

Com dius que et deien?
Et formiguege amb els ulls l'esquena,
i secretament t'escrute la tendror d'altres jócs,
una composició llunyana d'espelmes,
unes dèries a les mans, una forma de besar.

I tot es redueix a la manera com somrius,
a la justa oposició de contraris,
als pessics al cul que et done
mentre em claves els ulls a les entranyes,
a no saber-te el nom perquè sé que vius.

G-pluja #4#

2010-09-08T03:16:00.006+01:00

«aletejant, les gralles volen des del salce, terra endins.»

Herman Hesse

Com si no volguera
un mosset se'm posa a l'esquena:
serpetes d'esbarzer,
serenor buida, carretera.

Em colpeja l'estretor dels passadissos.
La magrege, me l'estime i es desfà
vida avall, vida amunt: vagarege.

I tinc coentes les parpelles
de mirar a l'horitzó de passes roents,
de símils del camí de vora la burilla.

Calima [Conversa eròtica (?)]

2010-08-27T02:56:00.006+01:00

- Sí reina, probablement em penge tot el que m'he despenjat. Però si la teua única objecció al sexe és eixa no et preocupes: no te n'adonaràs. No perquè no intente obtusament atacar les teues estàtiques bases de ferro, no. Vivim en realitats diferents, els codis no els compartim, podríem dir que parle per damunt de la freqüència audible, per baix, pels costats. Per on siga. Però tu no m'entendràs, no patisques: això ho pague jo. Ara bé, si em deixes, et passaré la molleta del meu dit índex -que diuen que conforma certa identitat- des de la nuca fins al còccix, recorrent tendrament l'autopista dels teus nervis. Diràs: Calima! I el teu cos ho entendrà tot. Veuràs: la pell s'eriçarà si et bleixe lleument el borrissol de les orelles. Et furtaré l'olor que fa el teu pèl abans de flamejar-te el coll amb la llengua; els teus pits seran pura inflamació mentre els cobege i mossos petits als mugrons t'espitaran de molt grata manera. Rullaré pantxeta avall: m'encanta la rodonor infantil on s'allotja el teu melic. I el teu tall, ameradet de saliva i de ganes serà la porta, el límit de la teua passivitat.

- Resumint: follem o què?

Urpa

2010-08-26T22:00:00.007+01:00

S'havia de tallar les ungles. Ni prestidigitació amb l'arpa ni plaers nassals, l'helicoidalitat de la queratina havia d'anar fora. I es rascava el cap, com si es gratara el dubte. I dubtava caboteta com era, perquè no ho tenia clar. Tallar o no tallar? Eixa era la qüestió. Però mira que li agradava mossegar-se-les. Rosegar-les lentament, llepant-se la cabota dels dits, tastant la negroreta acumulada, restes, vida pura. Les ungles a ell li agradaven així, esmicolades, engantxoses, pretesament casuals. I què faria amb l'ungla encarnada? Gaudir-la. Les ungles havien de créixer fortes d'arrel, i per a ell això ja era tot un goig.

Under Death

2010-08-21T17:28:00.001+01:00

Huggy Cool era un motivat de la vida. Huggy Cool es menjava el món cada matí quan es mirava a l'espill, i abans de tancar la porta ja pensava en com de bé li aniria el dia i en com de lluny el durien les cames en el seu passeig vital. Huggy Cool es mirava el rellotge, et mirava, somreia i marxava quasi sense que ho perceberes. Huggy Cool calçava finet per caminar entre els núvols i s'enfadaven amb ell els sabaters. Huggy Cool era un assassí fordiste, era un narcotraficant, un obrer de la desfeta, un proxeneta d'energia estàtitca. Huggy Cool era encantador perquè les coses són així i perquè tots els malfatans tenen sort i ningú els pregunta res que no tinguen previst.

Però aquell dia una interrogació insurrecta va rodejar les previsions d'un silenci negre i grumós. Huggy Cool assistia per primer cop a l'escena en què les dents se li farien cròtals d'alerta. Els ulls els va posar com mai els havia tingut, d'un color nerviós, víric. Ni terribilità ni trascendència. Huggy Cool es va apagar de repent, i fins i tot un únic tret al cap el va lliurar de la sentor que fa la mort quan la veus arribar i et parla a l'orella. Billie Fool somreia desvanit i va marxar sense que ningú ho percebera. Havia entès el mètode sense metàfores, la manera de viure per sobre de tot era eixa, sobreviure.

Kah means

2010-08-21T16:40:00.002+01:00

¿Para qué llamar caminos
a los surcos del azar?
Antonio Machado

No sé com dir-li a les paraules
que em tremolen, però les DYC:
soledat, sociopatia, frustració,
espera. A què? No. A qui.
No: i què?

El llaurador no treballa la terra,
i les llapasses de les herbes altes
se li enganxen als pèls de les cames.

Els arbres, tot i la dedicació

passen impassibles com el temps;
i com el temps crien
i daixonen uns fruits imprecisos,
desllavassats. I les fulles són pena,
ni secreta ni patent.
Pena penosa evocada
amb vesc de bresquilleres,
ni dolces ni teues, solcada
de passes, de remors.

Una mà salvífica trenca
l'aigua alentida de la mort
i et desesmuny les forces:
tens els collons a tires!

Hölderlin: mor-te!

2010-08-18T02:36:00.005+01:00

«Friedrich, fill, aixina no anem. Fa -ja- dos anys que ho vam deixar i que som amics, però en realitat som tan amics que sempre anem buscant espais en blanc. Jo també t'estime, quasi quasi que de forma incondicional; i això trobe que està prou per damunt d'eixe nosaltres exclusiu que dúiem, molt per baix del meu jo inclusiu. Però mira, hi han espais que s'autoregulen: confiances, acrituds, confidències, pulcrituds... com eixa de ser sincer, sí em molesta. Com eixa de ser d'acer, ni et crec, ni m'importa. Ecco! Veus? Ahí és on vaig, som amics incrèduls i sense interés. I no és ver això, i no m'esvara. Però tu -sempre tu- necessites els teus espais lícits -dolorosos- i jo regular-me el teu espai d'amistat.»

Els gossos joves han de creixer amb amor i se'ls viu. Als gossos vells se'ls tracta bé i se'ls estima.

Xufo*

2010-08-17T11:52:00.005+01:00

Hi han animals,
de la terra,
que no saben què,
que no saben quin
nom els han posat.
Clar, per ad ells és fàcil: jo.
Ell. De primera a tercera,
embragar dos voltes,
perdre's entre l'acceleració,
descarnar les revoltes.

Eixa. Eixa és la distància
dels esguards contra l'espill.

* Sí, l'elecció genèrica és pertinent, xufa, bo, xufo, dolent. De la mateixa manera que "Açò és la polla" i "Estàs fet un figa", però amb una subtil inversió de gènere i valor adjacent. Res més.

Límits

2010-08-13T23:59:00.007+01:00

La primera vegada que et va parlar, Lèsbia et va voltejar el cor. Els documents que havíeu arreplegat de l'hospital restaven cansats damunt de la tauleta del sofà. Presentacions, Ickhs-Lèsbia, cap viceversa. Heu de parlar, i com a pulcre irlandès l'Stephen Dedalus es retira a per la vostra menja, encara que muira una Guinness a la barra de l'hotelet La Marinada. Tu, Lèsbia i l'habitació 9. Un vermut improvisat, unes papes. Un raig de sol talla la penombra, i a la teua cara es reflecteixen espais de llum, alternats amb una foscor suada, atenta.

—Abans que res has de tindre les coses clares Johan: tu a partir d'ara ja no existeixes, val? Anem bé... sí, anem bé!—la dona respirava nerviosa—Ho sent, els meus registres són bruscos, però t'has de preparar per a entendre a Gabriel.
—Emm... Lèsbia, no? Val. A vore... com t'ho explique. No tinc a ningú. De Gabriel sols sé que s'ha dut bé. I sé que ara el més probable és que estem en problemes...
—Eixe concepte, no!—et va tallar Lèsbia— Estem no, Ickhs. No existim. Sé que costa d'entendre, però és així. Mira, no hauries d'estar clavada en tot açò, perquè segurament ja hagueres mort. Tot i això sóc de les que entén la compassió dels meus subordinats. En tot cas hauràs de retre-li comptes a ell per la seua decisió. Gabriel m'ha deixat encarregada d'esborrar el teu passat si a tu et sembla bé. Si no ho farà ell. Dels registres, d'hisenda i documents d'administració ja s'encarreguen els companys de la base de dades. Johan escolta'm bé, sé que costa d'acceptar, però... han decidit per tu. Ho sent. Però ens hem de desfer de qui t'han dit que eres. Tenim dos dies, més no, però cal que entengues que serà l'última volta que et sentiràs, que no tornaràs a parlar amb ningú de tu, que el teu tu no serà més que tragar i ordres. Deixaràs d'existir, a partir d'ara ja no seràs Johan Ickhs, seràs la incògnita d'una eqüació, i mataràs tots el matemàtics que t'intenten resoldre..

Vas prendre vermut mentre Lèsbia et mirava amb una cara que ridiculitzava encara més la situació: una desconeguda t'oferia deixar d'existir en pro d'una identitat que presentava amb una fingida vivacitat infantil i damunt esperava el teu somriure condescendent. La situació, més que incòmoda, era forçosa, i els ulls de Lèsbia sempre han semblat ideals per parlar de profunditats. A tu, tant et feia, en realitat estaves acostumada als abismes.

Vas agafar el teu llibret d'escolaritat, hi havien tests, signatures de monges que ni recordes, el permís de conduir, dos cartes de l'Andrea d'abans de tindre parella, uns bitllets de l'escapada amb les xiques a Formentera. Una peneta per eixe no ser de la inclusa t'envaïa. Tu també havies estat tot allò, i t'ho havien anat tallant. Sols quedava el record i el volies per a tu sola, sense més deformacions que les teues. Però Lèsbia t'escoltava pacient, fins i tot amable en algun gest, i tu li parlaves dels besos al bescoll d'aquell xic que et va mostrar el Shakespeare's Globe, de la teua educació casta, de les mans que voldries que ton pare haguera tingut i no va tindre. Ella et mirava quan posaves els ullets d'aquell fosc roig, t'apartava el pèl dels ulls plorosos i et somreia des de la profunditat dels seus ulls. «Faràs bé en no embrutar tot això. Creu-me, fins i tot si açò s'acaba algun dia agrairàs l'anonimat existencial que t'exigim.»

* * * * * *

Una rama et va colpejar severa la carussa gelada que portaves. Vas callar el dolor: t'ho mereixies. Lèsbia anava al davant i no havia dit res davant la tomba del Gabriel. El silenci imperava i entre els porus una suor que t'enfredava les patilles t'evocava la distància. T'afectava realment la mort d'algú partícip de tanta mala bava com la dels Adonays? O era la por el que et movia? Després de tot havies d'acabar odiant-los, com ho feien totes les persones honrades de la contornada on vivien. Això no et convertia a tu en una persona honrada, sabies d'on venies, i que no tindre pares era una deshonra que avermellaria els teus familiars. Veieu els Adonays voltar sovint prop de l'orfenat, allà on les canyes cobejaven espais propis, sense plàstics profilàctics, ni llaunes de cervesa, ni restes d'oli de motor.

Les mans de l'Àlex et venen com una flassada. T'agafes les galtes amb les mans. Són teues i de ningú més. El dia que el vas conèixer li vas haver d'escopir des de l'altra banda del reixat a mode d'agraïment per la cigarreta que li vas demanar per parlar-li. No era de les persones amb actitud impetuosa i un rerefons estanyat d'una aigua i d'un color concret. No. Alexandre Adonays era una flegma de personeta. Estava malalt, tu ja ho intuïes, però aleshores et va fer la pena que ara anomenes fàstic i no t'expliques. Et molaven les seues formes brusques perquè justificaven la teua duresa. Després va haver un temps que vas pensar que l'amor era una empresa cruel, un càstig desproporcionat. Un càstig per què? Per sentir? Allò era amor. Què més podia ser? No es podia invertir tant de temps en una causa absurda, imbècil i perillosa sense un justificant estereotipat. Però tu i jo sabem de la rugositat mascarant dels claus ardents, v'itat Ickhs?

Et cremàven les mans pel fred. Lèsbia continuava caminant obstinadament. La llum no durava massa temps per aquelles zones. Lèsbia es coneixia els voltants: sabia que se'ls havia de témer. Tenia una meta, un perímetre de seguretat mínima. El camí i el margenet que el vorejava. L'anouer a l'altra banda de la tanca, més enllà l'abeurador. I de fons, amb les claus a la mà, la casa freda, bullint d'on havieu eixit. Vas replegar unes poques anous mentre Lèsbia t'esperava davant l'abeurador. Havia adoptat de forma automàtica, com una posició ordenada, planificada en missió militar, una actitud més maternal i protectora des que havíeu entrat al camí. McCanneth havia fet el mateix que tu, agafar anous i buscar un lloc arrecerat per menjar-les. Aleshores topàreu amb l'abeurador i vau posar el cap dins. Gabriel va beure furiós. Feia dies, anys que no bevia, i la gelor d'aquella aigua li cremava els interiors de la sed. Tu no veus com el roig ferida posava en perill l'aigua. Lèsbia vos va trobar a tots dos a la porta, i dos trossets de ment, de record dispers es van fondre com sucrets dins d'un cafè. Gràcies, et va dir, per les nous. A mi mullades m'agraden igual. Però va... passa i seca't. Lèsbia havia recollit les nous que t'havien caigut a l'abeurador, mentre tu t'assecaves al foc. Ja coneixia eixos malets teus, eixos collets de vena, i els justificava mèdicament molt més del que t'haguera pogut semblar en aquells moments. Va preparar té, i es va asseure. Havíeu de parlar.

* * * * * *

«Recorde veure el McCanneth cavil·lejant sobre com distribuir l'espai de la maleta d'equipatge. Li la van donar, amb una carta en una tauleta de captació de l'exèrcit. La carta, més que una formal carta d'incorporació i benvinguda, era un full d'instruccions. Tant de detallisme a l'hora de prescriure el molestava, però ja entenia alguna cosa del que era l'obligatorietat. Li havia dibuixat careta i tot quan firmava els papers indicats pel sergent Miquel Carreu i la tinent Lidiovana Brílovitx. Tenia a les mans l'annex 1, que adjuntava el sobre que contenia també la carta, Reglament d'Equipatge. Havia d'empaquetar dos mudes completes, documentació requerida ―sobretot el contracte de discrecionalitat― i fins a tres objectes com a efectes personals. Res més. «Xè també és poc!» I sí que ho era, sí. Però què més li feia a ell? Després del que li vam obligar a fer Gabriel no va ser el mateix. Va canviar. I la virada rotunda s'havia de fixar a destinacions llunyanes, per a anar fent. I amb això vull dir McCanneth

Quan ens vam trobar a La Marinada, temps després del teu primer trasllat, Gabriel em va descriure un per un, els assassinats que va dur a terme com a McCanneth. Havia exterminat tots els membres del clan dels Adonays i en aquell estat de culpa, de ressentiment per acumulació, una sutja purgatòria li queia sobre la seua situació. No existia legalment. Això no constituïa un motiu, però consolidava una bona basa des d'on prémer el gallet. Però ell no ho va fer a pistolades, no. Mullava el cloroform amb el dikló que va usar Esalina, la mare d'Àlex, per vexar-te festivament el dia del teu matrimoni, i després, de quatre en quatre, els anava decapitant amb una guintxa, una guillotina portàtil, feta a mà per un vell militar, amic de la família. Va plorar fins que li van vindre angines quan em contava com el falçonet esmussat no tallava la carn, esgarrava els músculs minúsculs del collet del nounat Eliseu, el fill menut de la germana d'Àlex, que no tenia nom, perquè feia mil anys que estava a la presó i a dures penes la recordes. Gabriel sí que la recordava, i ressenyava com l'havia ensenyat a dur la bici i a saber passar, sense caure ni embrutar-se, entre els tolls d'aigua del camí del Ravalet. I en aquells moments va assumir positivament el fet que casi la meitat de la seua família fóra usufructuària de les instal·lacions penitenciàries de l'estat.

«En arribar al quarter―em contava Gabriel― no em va fer falta ni desfer la maleta. L'endemà volava i aquella nit no vaig dormir massa. La destinació assignada em feia por després del que havien dit a les notícies: el reactor nuclear de la petita ciutat de Zeràpia havia explotat. Recorde que sempre que pensava en la formiga atòmica em reia, perquè era una croada de bojos anar allà a combatre l'enemic invisible. Si es tractava d'un enemic invisible que difícilment controlàvem i enteníem, ¿què ens feia pensar que tota l'enemistat del món no es trobava allà mateix, a la mateixeta porta del Quarter IV, i no a la base militar de Slaughten Kaal? Sempre em responien igual. «Jo no tinc por. Els batallons ens ho menjarem tot. Eixa és la nostra missió: combatre l'enemic invisible.» L'entrenament fou sever, i la gent en general no era la cosa més desperta del món, sols eren la gent més brófega del món. I amb ells em dirigia a la base militar més allunyada de la civilització, de la nostra, és clar, la de tots. Slaughten Kaal ha sigut cruel. Tota la instrucció que ens han donat no ens ha servit per a res.» Gabriel va fer una pausa que era més una pinzellada del que hauria de ser però sense viri. «Encara com ara ja ha acabat tot allò. Ja he creuat.» Mentia. I jo que sóc la que narra diré que no, que no mentia. Va ser per ell que tu i jo ara podem estar ací prenent un té, va ser per ell que vas aconseguir eixir del forat. O d'altra forma més precisa, hauríem de parlar de com el forat va desaparèixer, va ser exterminat del teu sòl. Això a Gabriel li va suposar molts estralls; però ara estava seré, atent, actiu... «Demà marxaré.» Estava eufòric.

I l'endemà la fugida de Gabriel va ser truncada per militars al crit de «Rat go!» prop de l'encreuament de camins. Dos tirs, i un avalot d'ocells van volar gemegant un crit de pardal espantat en veure la sang humana. La mort s'escampava a l'ombra del matí d'aquelles penyes, que amortallaven el casup de Lèsbia. A vint-i-llargs kilòmetres, en passar la serreta del Lethüan, i els seus boscos profunds amb subsòls plens de cucs i cadàvers prop dels rius, s'estenia una planura extensa, pura tundra gelada. I seguint un camí que no cal ni seguir, es veu al fons un paisatge de cases aglutinades per la fortor del clima. Poques llums de nit, la gent que hi viu és discreta, però hi ha una vida petita al costat de la blanca gelor de les contrades. Dhjeràpia era això, un tros de res enmig del no res, d'una lògica pesada, carregant. Existía simplement, com un oasi desvagat, com un bon got d'aigua.

Les ganes contra el blanc (comercialment Ítaca)

2010-08-02T17:06:00.006+01:00

«Què he de fer?»
Contar-li les síl·labes al vers?
I dir-li que ne té quatre i no tres
perquè no pot fer sinalefa
entre la primera i la segona
perquè el dubte ho amera tot
com una suor freda,
perquè l'aigüeta de neu,
amb eixa fortor de cassalla,
li xopa els camals a l'haver
i li rou els secrets a l'escora?

Maleït sorgir d'ambigüitats marines!
Maleïda tela, maleït forat!

Tub corrugat

2010-07-29T13:37:00.005+01:00

Un cartró amerat de patoll
àcida sociopatia, sociopatètica estafa.
Pic amb capell, herbes sense rosada.
Descripció outers:hui anem a la montanya.
Demà a la platja. I això impera.
En standby els dies passen
i s'escurcen les hores baix del sol.
De fons, una remor d'aigua
temps avall, que t'asseca,
que t'empala amb un coll recargolat
d'una botella de licors del sinc,
que t'entestes en percebre mig buida,
que la serveixes i quan arriba el café
l'acull la buidor mullada d'un got amb gel aigüalit.

L'elegància del número zero

2010-07-08T01:31:00.007+01:00

«El principi d'indeterminació no està renyit amb la precisió absoluta.»
Lluís Muntada

Tinc una videta encarnada
com una ungla al dit gros del peu.
Jo vull que jugue, que s'esbosse perenne
encara que el sol d'hivern
la creme ingènua.
I vull sentir-la viva,
xapollejant al riu
amb els peus incrustats
a les basardes del tarquim
sabent que flueix heràclida l'aigüeta
i que en l'obaga del canyar
serà on et trobarà els llavis llambregats
amb rínxols delerosos, donant-li tota
la raó a l'alegria trempada de viure.

O potser és més senzill encara:
som riu... res.

Una coseta...

2010-07-06T16:51:00.004+01:00

«I no és que estiguem trists, ni és que estiguem amargs,
és això, són residus que duem entre el pit i l'esquena...»
Vicent Andrés Estellés

Ni entristir-me podia
ni usar imperativament el passat
per combatre la present avidesa
de l'espera i la constància
malestruga del granit.

Són cosetes—residus? No vicent, no.
Els residus els caguem, i no:
són cosetes, així, menudes.
Com per poder-les agafar amb els dits
notant la seua viscor apegalosa
sabent-les ben nostres. Som cosetes.

Són cosetes Vicent, no residus,
entre el pit i l'esquena, sí;
i s'assemblen simptomàticament
a les hèrnies dels hiats
les que transformen l'ètim
amb l'ardoreta tirantosa de la iod,
i el vivifiquen amb la transmutació
implacable de l'obscena virada dels rellotges.

Col·lació del bon pare: Joanet i la fe

2010-06-22T13:13:00.009+01:00

«...anar no és caminar, com existir no és ser...»
At-Versaris

El dia del succeït al poble feien tamborrada pel matí. A les 10, revolteig general de campanes: el cel d'abril s'esgarrava amb les lletanies d'aquell vell campaner esquerp, que sols recuperava les ganes de viure fent brandar aquells campanots. Les matinejades xiques tocaven les cornetes, i xiquets serrils, de serra o de cerro, però cerrils com ells a soles s'entestaven en picar contra la pell amb aquelles boines que duien. Els pares estaven a l'aguait i la demés xicalla botava entre el marges, les velles marmolaven els nets per embrutar-se les sabatetes noves i criticaven el fill de la xeresana, perquè duia roba del dia i anava fet un desficaci, amb eixe cap pelat pels polls i eixos sabatots bruts. Els joves feien petar coets i se'ls tiraven uns a altres, i els vells ja deien que estaven per tancar. Els feligresos s'havien agafat molt a pit un discurs que els vaig abocar sobre portar al sant patró al cor, i van dir que si el dúiem entre tots, el sant baixaria sol a l'ermita. Havien decidit confiar en la divina providència i estaven segurs que darrere de la germanor que els unia el sant faria una aparició prodigiosa, i amb sort llançaria alguna sentència que faria tremolar la terra.

La baixada, sense el sant va ser festiva, no feia aquella olor a penitència de l'encens, feia una olor de vida suada, de ulls de nit encara, cotonets baix de l'olivera de Sant Vicent, el torroner de Muro, Fumeiet el d'Oliva amb cerveses a un euro, i els colpets de cassalla a la font de l'ermita. El grup de tambors tocava, i tots ballaven a l'espera que algú fera aparició, no volien assenyalar ningú tampoc. No eren de les persones que els agradava posar pressió de cap de les maneres, i al capdavall era un sant també. Sabien que alguna cosa passaria, però mentre s'estaven allà ballaven, bevien, menjaven i cantaven. La xeresana havia deixat de ballar amb el seu cunyat, quan va veure botant com una llebre el seu fill. Quines sabates més tristes porta eixe xiquet, comenten les velles, si son pare alçara el cap l'adreçaria.

Jo ho veia tot des del portal de l'església, amb la gent asseguda als bancs mirant-se el rellotge. Em moria allà parat amb aquella calda i vaig pensar d'anar entre els tarongers, perquè no podia més: havia de pixar. De totes formes els sants i els miracles saben que han d'apareixer amb algú que els guie, i vaig pensar que em sabrien esperar. Però en aquell precís moment de déu, quan la glòria que em corria entre les mans, nyas: la mentida. Un homenet baixotet, mal forjat, però tot i això amb aureola al cap, i una miqueta translúcid per allò de ser una aparició santa, que no espectral apareixia entre els tarongers. Però jo m'equivocava:

—Espolse's bé la coxoxa pare, que a esta gent ens l'hem d'embutxacar com siga!No, no tranquil, no cal que s'amague de res... si em veu transparent imagine's com el veig jo a vosté—va riure.
—Et creus que fas gràcia? Qui eres tu, i on està el sant pare Vicent Ferrer? Ho ha tornat a fer, no? Ho ha fet altra vegada, v'itat?
—Ei... què esperava, pare? Ells juguen en altres lligues, una vida dedicada a córrer els pobles del món equival a una eternitat asseguts a les millors places. Per a estes cosetes estem nosaltres, espectres de segona. Tampoc pretendria vosté que la fe d'un poblet que a penes fixes al mapa donara per a moltes coses més. Sóc en Joanet, i volent o sense voler, ací em té com a mostra pseudo-corpòria de la fe d'un poble. Vosté mana, i mentre s'ho pensa em quede ací, en tel·lúrica esperea fins que vostra mercè ho crega convinent.

Em vaig anar fullejant el catàleg de prodigis que podrien donar peu a que aquell dia quedara gravat a foc en la ment d'aquella gent. No m'apanyava la idea de fer brollar sang de cap lloc, això estava molt gastat i la gent d'aquell poble no volia màrtirs, volia causes. Les argúcies propenses a la penitència no eren d'ajuda, perquè no havia res pel qual apenedir-se'n. La plana sinceritat ben portada convidava a no tocar l'estat de les coses. Eixa genteta no necessitava creure en res, però el fet es que creia. A mi em tocava decidir cap a on creien, perquè jo era massa escrupulós en les coses de cadascú. Vaig pensar que ningú havia de blasmar dels meus actes, però això també m'atacava. I el Joanet em mirava pensatiu com aquell que en temps de tempesta o no duu nueta la testa i arrupeix els ulls com per copsar la trascendentalitat del moment.

—Mira Joanet... jo no m'esperava que eixa altivesa dels grans me l'haguera de tragar. La meua humilitat per altra banda m'obliga a deixar en les teues mans el que vulgues que siga tot açò. Ho sent per la quantitat de germans que deixaré a descàrrec, però un servidor ha deixat de creure en la bonhomia de nostre senyor pare. He perdut la meua fé divina.
—Ai senyor, si jo li contara la d'axiamos que som... Els de dalt són els de dalt i tenen el cap triangular, contra això no li pot fer res. Però vaja, sospite que em menysté com a aparició divina pare. I al mateix temps trobe jo que espera massa coses d'una simple aparició. Mire, ja veurà com no cal més que un posat i quatre floretes. Ens els guanyarem sense patir, vosté deixe'm fer a mi.

I jo no sé si volia o no volia entendre-ho, però no calia guanyar res, perquè tot ho havien llançat a perdre. No calia ensenyar-li a aquella gent els misteris de la vida, ells a soles ja eren tot un misteri. Que allò no calia haver-s'ho agafat tan a pit com per a que la ridícula providència fera aparèixer a un Joanet allà amb eixos aires de tecnòcrata per a tallar cap cinteta, i endur-se la feina de tots els dies, no. A aquelles persones els feien falta déus millors, i que no els parlaren del moviment de les arrels perquè en camniar arrastraven un sonar de palmes tot polsós, i ni flauteta els feia falta per veure que avancaven.

Vaig eixir desolat entre els tarongers, tot acordant amb el Joanet que em donara un temps per retirar-me abans d'aparèixer. Un dels joves es va arrimar i em va preguntar que si el sant tardaria molt en baixar, que se'ls estava acabant la cassalla i estaven desperts encara des de la nit per devoció i mecenatge a les noves tradicions. Li vaig dir amb els ulls plorosos que les penyores del senyor no es farien esperar més. I al momentet l'espectre Joanet clamava «Conveïns i paisans! Escolteu-me, per favor...» En acabar el discurset, el mateix jove mecenes d'abans es va dirigir cap a Joanet dient-li «Foraster! No parles tant que el sant te l'has deixat al poble, i hui ací no estem per a catàrsis. Tu la pagues!».

Ecce hommo! Aquell dia va quedar gravat a foc en la consciència. Havien estat capaços de fixar-se entre les celles allò, i havien anat preparar-se un enllaç per activar tot aquell odi i ràbia continguda. Ho van aconseguir, l'odi comú va emboscar la fe divina i Joanet va morir destrossat, com Dionís a mans dels Titans, aquella va ser la meua elecció, el número 16 en la catàleg de prodigis. I va ser així com vaig arribar a la conclusió que els espectres no tenen sang, encara que la notàren regalimar com un pus de papers escrits en esgarrar-li els braços. El cap li'l van partir pel costat dret abans de tallar-li'l a base de mossos. Joanet no va cridar, la gent bacant sí.

Moralitat? Xica, no ho sé. El vell esquerp es va tirar del campanar aquell dia, per això t'ho deia.

Tapó menut de clipper® roig

2010-06-16T05:35:00.010+01:00

Sóc un taponet roig,
com els meus ulls,
que suporta tota la pressió
del gas d'un clipper®,
únic tramoiant del seu
enteniment de plàstic.

Sóc una vàlvula de gana
més roja que la nit,
que fa que la filla flama
acarone un món cremat
i espelme les esperes

de la puta i grata vida.

Fòssils

2010-06-15T19:24:00.003+01:00

Despoblat:
només dos arbres.
Secs.
Lluny.
Ben lluny.

El cel, marró;
una careneta
desolada. Uns núvols
farcits amb sorra,
una lleugera brisa morta,
olor a corcó...
i un zel en lletania.

Al cel, una glopada
d’esguards plorosos i
una Rapunzel sense
trenes.

Nota
Este cap de setmana he estat per la terreta, tot i que no he xafat Terrateig —ja deia jo que se m'oblidava alguna cosa...— i he trobat dins d'una caixa, entre un i-pod dels vells de collita xabiera, del qual sols sóc usufructuari, entre diversos cd's de marxes mores i cristianes, cables de dubtosa utilitat i demés paperassa, la còpia de seguretat de l'ordinador familiar, que en glòria estiga. Allà, entre música oblidada, fotos històriques, talls de porno mítics o comentaris odiosos de text hi havia la carpeta, Escrits fins a 2005. I allà dins estava el tresoret divinitzat, els versets adolescents, la manutenció del primer any de carrera. No ho faré més això de publicar coses remotes no sotmeses a revisió crítica. Ho jure. Tot i això, vos deixe este poemeta que originalment no tenia títol i que pertany al recull Trèmula història d'un braç de tenista.

Mediocritat

2010-06-09T17:43:00.005+01:00

Tems que amb el temps es faça insalubre mirar-se als espills.

Terrateig

2010-06-06T18:19:00.007+01:00

Terrateig, que de lluny et mire i que de prop no et veig,
La ceguesa del teixó pels bancals abarrancats,
amb l'est de la terreta posat al coll de Llautó.
Isidro Ballester nosaltres vam beure primer:
xiquets entre les canyes, ametllers a vora riu,
ressonen encara al frontó els cants de batre, l'/áwja/
que fresqueja a Llaonaix, bressola els secrets de les pedres

i fa que els monyecos demanen ma, com en Rugat.
Que plore la gent major, en veure les hosts de Jaume,
vingudes del nord, anellades al mont de l'avern,
disposar l'extermini! Brutes urpes de Bellvís!
Grocs de llima, i negres morts clapen encara l'escut.
Sant Vicent foradava el Morquí, i a beure que toca!
CV-60, olivera d'ermita, pistatxets.

Adéus de Mallorca, pitjames grans. La font del Llop.
Terra de cacera, de caçats que mouen caçeres.
Garrofers, casups de rejola, isolats turons.
S'encabota amb els esbarzers, i ab ma rahó s'envolpa
l'arcada, nit de pedra, pelats, fang, pura riera.

I de nou xiquets, la Rosario Moreno jau morta,
i no valdrà de perdó l'estupidesa del xòfer.
Ressonen les fascio romanes, havien marxat,
però tornen. I el record i la ràbia juren viure
com la merda que s'amolla per necessitat pura.

Nota

L'historiador Abel Soler s'està encarregant de la redacció d'un llibre historiogràfic sobre Terrateig, i duent a terme una molt lloable tasca de recerca documental, amb entrevistes amb persones del poble. Un exemple, Enrique Bataller, l'antic agutzil que des de fa molt anys recopila la informació que apareix en periòdics, així com fulletons i el que els medievalistes anomenarien cartes curials, que sense eufemismes, són escrits que solen rallar l'atac personal, amb rèpliques i contra-rèpliques. En definitiva, un treball de por a l'hora d'explicar el rerefons socio-polític del poble. En fi, una mena de contribució amb pretensions mítiques. Gràcies Abel!

No ni poco

2010-06-02T01:01:00.006+01:00

«La paraula va enganyar a tots, però jo no vaig ser completament enganyat.»
Atribuït a Priscilià

Druïdes de juny,
conills tuberculosos,
Söndegard a Gruyère,
strangers, aigüeta al sol,
les ribes del Ter,
lladrucs de gossa borda,
Lepetre i la molsa,
el raval i el solet,
les verdors de l'esquerp,
l'heroi de les mosques,
acció, aprenentatge,
creació: transmissió!

I el Samuel Beckett
rebotant per tots els escalons.

Vertigen

2010-06-01T20:30:00.003+01:00

si
per
un
fil
de
mots
van
mil
ulls,
com
és
que
es
fan
les
veus

— Filla meua, no ho sé, i ja saps que no ho sé, aixina que deixa de fer porques preguntes i tira'm una maneta que açò és esvarós com una mala cosa.

Castellanets vindran...

2010-05-31T00:46:00.019+01:00

«El público puesto en pie, agitando la bandera, grita una y otra vez: mierda! Qué mierda! Qué mierda más gorda! Qué asco de idealismos sociales! Qué asco de ilusiones sólo llenas de falsas esperanzas. Dónde estan las bonitas verdades? Por aquí no andan. Si acaso, de vez en cuando, pasan como tormenta de verano por mis asquerosos pensamientos.»

Roberto Iniesta, a la intro
d'Amor Castúo.

Fins a quin punt això és palike, segons el que diu l'amic del punk a Trossos de Vidre, i no una preparació d'obertura de concert curradeta? Jutgeu vosaltres mateixa, però em sembla el crit pelat de la post-moernitat; una espècie d'èpica del rot on el Barney Gumble faça d'exemple stakhanovista, i el crit d'onomatopèies intranscrivibles ho acabe omplint tot.

Sugar up!

2010-05-26T20:06:00.005+01:00

Lèsbia t'escoltava callada mentre omplia una botella d'aigua i preparava un parell d'entrepans. Et diria d'eixir, t'he de mostrar els voltants. Vas prendre ràpidament el té aigualit amb llet i dos de sucre. Aquell casup era l'únic lloc en bon tros a la redona on podia haver un mig refugi. I no és que Lèsbia es poguera considerar una vertadera ajuda per aquells bonhomiats de l'exèrcit que li arribaven famolencs i quasi sense forces, però als dhjerapes els agradava cobrar sense violències, i agraïen el pa amb cervesa amb què es deixaven estafar a voltes al caliu de la seua llar escueta. Lèsbia feia anys que vivia allà, i no t'ho deia ella, que es limitava a frases curtes, sinó la seua adaptació perfecta als desperfectes que el refugiet oferia. No sabria com definir el caràcter de Lèsbia, completament assimilat a les pedres de gel a les que donaves patades quan vau eixir de la caseta. Amb eixa roba de militar severa que duia, et semblava... un moment, tu també en duies? Sí, i deixa de mirar-nos d'eixa forma com ens mires, no m'agrada eixa sornegueria que dibuixes amb els llavis.

«Quan em vaig assabentar del seu suïcidi —deia Lèsbia— vaig pensar que definitivament tot açò era una cosa de bojos. Era precís torturar tant una persona?» Un segon... de qui parleu? Calla! «El Gabriel va treballar com s'escau... Ell es prenia la seua feina com allò que era, la seua vida electa, i donava una trista raó als rojos pesants que parlaven de la reproducció dels mecanismes de producció. Les seues actuacions eren catàrsi pura, però molt en el fons, sempre restava la sacra tenacitat dels pobres. I al seu costadet, ben al fons del carret d'andròmines duia aquell mocador ensangonat i un grapat de motius. Ja saps, hi ha gent que amb el temps perden la vàlua original, i la senyora Huber és un exemple. T'ho dic jo: allò s'havia de fer així, sense més.» I sense més, no va tornar a parlar sobre el tema.

Recordes la primera vegada que vas sentir parlar a la Lèsbia. Havies pujat fins a la primera planta de l'hotelet La Marinada amb l'Stephen Dedalus. Després que fera tres tocs ràpids, dos més alentits i després tres més com la primera volta la veu de Lèsbia sonava harmònicament freda, perfecta. «No hi ha dolçor a la terra» L'Stephen Dedalus va respondre «Ni mel, ni abella!» I administrativament la porta de l'habitació es va obrir. Al darrere hi havia la Lèsbia, que et va acollir amablement. Aquell dia duia un traget fresc, verd i a tocs acolorits. La verdor que duu ara al trage la camufla, però el que és és i no és no ser ―voleu que ho diga aixina? No sé com voleu que conte la història sense explicitar certes coses. Tu en aquell moment sabies tan poc com jo, i t'anaves aferrant pel món a claus ardents! Et vas haver de fiar de la seua paraula, sola com estaves, com havies estat, com estàs sempre. I si ben cert és que mai ha faltat a la seua paraula, ho és perquè tampoc tu has faltat a la teua.

Et sorprenia veure aquells arbrots tan a prop d'aquell casup. On anem, Lèsbia? Lèsbia et va dir que callares. No era bo parlar per aquelles zones. Romandrieu callades les dues, escoltant sols els passos entre la neu. El camí era com era, espesset i nevat. Bastant recte, ja que tampoc els desnivells del medi permetien cap curva, ni cruïlla de camins. La frescor dels arbres vos menava pel camí, fins que vau arribar a una obertura en el bosc. Allò típic: una roca, una font i un bucòlic enquadrament vitrubià, o potser no ho era, tant fa. Va ser quan vas deixar de pensar en aquella bocaescena que vau deixar el camí. Intentaves trobar alguna lògica sota els passos de Lèsbia que no responguera a la seua pròpia memòria. Al final ja optaves per posar el peu sobre la petjada que havia fet a la neu, com sempre. Et resultava més fàcil, però així i tot et faltava l'alé. Sabies que en arribar on es parara tindries una explicació de cap on havies d'anar, veritat? «Ja hem arribat. Fixa't en la llosa.» I sota la molsa es podia llegir Gabriel Adonays McCannet.

Disecció d'un vòmit

2010-05-26T01:43:00.009+01:00

«Si un cuc ix del seu forat per a alimentar-se ix i s'alimenta. I no ix a veure si s'alimenta.»
Albert Balasch

El tall ha de ser perfecte, per a alguna cosa encetem cada vegada una fulla. M'encanta l'envoltori dels bisturís estèrils. Usa millor el vint-i-cinc. Abans de diseccionar cap cosa fixa't en la forma del cor. Veus? Vermadet. Sembla un dolç alborç, però que no et faça res si notes que es mouen entre les parets carnoses de les aurícules. Pinça amb les Backhaus les pulmonars, la cava i l'aorta, si no no t'aclariràs amb tanta sang. Quan les tingues pinçades talla-les. Extreu el cor i deixal' al pot amb aigua. Però no li lleves les pinces. Neteja'l de forma superficial i posa'l a l'aigua que està bullint. La gràcia dels verms, que en realitat són molt pareguts a les tènies menudetes que hauràs vist a les merdes de gos menut, és que deixen una textura gelatinosa molt densa. De fet, amb cuquets com aquestos s'ha estat treballant ja en la cuina d'autor, per potenciar textures durament gelationoses, i es quedava una cosa a meitat de camí entre la gelatina i el tendrum de l'orella de porc. Ja està cuit? Vinga, doncs posa'l a la taula de disecció. Retira les pinces, i trau una mostra sense por: està tot quallat. Veus? Els molt cabrons no perforen mai les parets auriculars, però les rosseguen per dins i van criant. El més probable és que l'home afectat, perquè es diu que les dones d'estos cucs no en crien, muiga a conseqüència d'aquest abultament, que suposa l'atròfia del múscul i sobretot el fet que la quantiat de sang a bombejar siga mínima. Es veu claríssim Vicent. Este home ha mort perquè la sang quasi no li arribava a les venes.

Home... en realitat sí que li arribava, o com a mínim ho semblava quan li vaig badar el cap amb la bala. Oi mira... estava enamorat. Pobret.

Miss Bodoni (Retrat tipogràfic)

2010-05-22T18:40:00.010+01:00

Del sud, et deia, jo no, els meus pares.
I eren morenets i parlaven hispano.
El negre prole no vos igualava:
a ella la gramàtica la marcava i
a tu et pressuposava; marques
pressupòsitts que no marques els
altres. Una gracieta? El silenci
vorejadet sols per autoconsum?
La vanitat, estúpida, mascla,
llosadament unidireccional?
No preguntes, no. Consciència: ataca!

Sols el fet que no sonoritze,
i eixos ullets no iconoclastes
retocats amb l'orella d'una g Bodoni Italic
et fan la gràcia de quatre birres,
uns jointy cigarettes, i la fresqueta
de les nits d'estiu, amb la sal de la suor
picant als arraps de l'esquena.
I potser cap altra cosa més.

Studio Pin-Ups, Taylor Lane

Exàmens

2010-05-19T19:05:00.002+01:00

Al llit, m'agrada doblar-me el coixí,
encendre l'encens i tancar les llums.
Em llepe les neures, s'escampa el fum:
i bote foc als llençols sols pel vici
de fer-me el mort mentre em sostinga l'aigua.

Girona en flor sota la pluja (o G-pluja #3#)

2010-05-13T18:07:00.016+01:00

Hui l'Onyar baixava brut altra vegada
i reviure el barri vell ha sigut
una empastifada de vivesa acolorida
amb ocre cru i opac. La pluja.

Les escales de la mort, sí, Sant Doménec,
florien amb una ràbia continguda i molla
i el palau de Caramany violava espígols
que somorts somreien des d'un reixat.

Les violetes bordes rodejaven el pou
de la plaça de la catedral, i morien
asfixiades dins de bidons de fusta esguerdats
pudents de vi i d'aigua i de bava porca de rector.

Respiraven fort els patis, i donaven ganes
de té i lectura, d'acaronar-te el pèl entre coixins,
de que estigueres ací, de somriures, d'ullets.
Les flors estetes, pansides, no em fan ni puta gràcia.

Fotografia de Miquel Bohigas (Casa Lleó-Aviany).

Galbí (Poema d'impregnació fonètica)

2010-05-10T00:45:00.013+01:00

Joan no la viu passar
sol o com una mirada
i sublim, oh caminal,
a mi me robo l'art de
en el tub, i què? marxar
comuna pela de l'art-bar
i nadó no pot nidar
la rue du sur virada.

I un sombrero n'hi ha allà,
sota l'algar de l'albarder
gola avall fent que entre ella ja
i no me la trague
nua, enveleida,
una cervesa, 'una guar'
un estallet aquí en mestalla.

Cueta de Galbí,
que jo estat amb haixís
s'aclama a tu l'altra nit,
oh, ouet cool,
herba, ah baby!

Nota

Parlem de sublletres, impregnacions fonètiques, pures i dures, però ho declare, sóc un manifasser i també m'impregne sota sons que venen i avant, i altres que costen molt de desengegar [tant que no m'he atrevit a repensar ni per l'hora ni les ganes el que es queda per dir. Per llegir aquest poema, que no és cap altra cosa que una altra freda i fonetitzada cançó, poseu la cançó Galbí d'un grup que desconeixia i m'ha semblat interessant, The Ka loomé.

Distorsió en C 4/6 (Sonet per recitar)

2010-05-07T17:45:00.007+01:00

No sé de quina forma començaré.
Una altra prova? Rima burgesa i tètrica!
Enquadrament: estrofa amb evhoé,
i uns hemistiquis marcant la crua mètrica.

El jo magret, des d'un marquesina
de fusta helvètica, recolzant-se en la porta
s'espolsa el fred, badalla amb ulls atents
i es sap sense èpica esporgant precipicis.

Saps que ella pinta marinades cançons
amb broncejats d'estol, lluna, murada
en l'horitzó, i una mirada extinta.

Viu a l'obaga de les immensitats,
baix del frontó aquell de l'eremita.
I ara la gana va redimint els casts.

Nota
Per a aquest post havia pensat en enllaçar la pista 14 del disc "Tan alta com va la lluna" de Carles Dénia & La Nova Rimaire, de la qual m'interessava sobretot el puntejat de la guitarra (el cant, per a recitar, hauria de fer-se més com una nana, potser taral·lejant-la o alguna cosa semblant). Tot i això no hi ha hagut manera de poder penjar-la i enllaçar-la mitjançant goear.com, així que vos he deixat l'enllaç de l'spotify per a aquells que el tinguen. Això fa que este home, per molt crack que siga, perda 30 punts per gorrinejar amb els drets d'autor i eixes coses tan d'estirat. Per ahí no anem bé.

Els espais del silenci

2010-05-05T11:29:00.001+01:00

Zu zara... egun on bat?

2010-05-04T13:40:00.001+01:00

«La sexualitat humana és la d’éssers que se saben sexuats, éssers amb consciència de desitjos, conductes, pensaments sexuals i que saben com se suposa que ha de ser la seva sexualitat.»
Flavia Limone

Xiqueta, no sé com t'ho fas...
però sols tinc ganes de callar,
de que m'ofegues la veu
amb els teus cabells de terra.

No sé com t'ho fas...
però els matins em venen
arrossegats cap a tu
com si foren llavis morats.

No sé com t'ho fas...
però la gana em pren tot
i em venen els teus ulls
enfurits de roig i sang.

No sé com t'ho fas...
però et veig orgasmant-te,
mullant-me el llit, amb les mans
arrelant-se ferotges al meu pit.

No sé com t'ho fas.
no sé com m'ho faig.
Però sé com ho faríem,
i que els condicionals de segona
voldrien ser mera convencionalitat.

Moments

2010-04-30T13:21:00.001+01:00

La seua història no reposava a les contrades on l'aire es flairava dolç, i la frescor de les hores donava pas a grapats de tòrrida aigueta i pèl joganer i frondós. Havia arribat a la ciutat en l'últim tren, i sols s'havia llevat els auriculars per demanar una cola per endur-se. No li agradava l'asfalt, ni eixe olor mesclat de clavegueram i cuina de fregitori, però estimava les misèries que s'ofertaven de franc en folletins que acusaven a la xerografia d'una pèrdua progressiva d'elegància i qualitat. Així que es va acostar a demanar-te el pasquinet que reparties a la boca de metro.

El somriure, tu el duies en mode on, i ella el va imitar en llevar-te de les mans el paperet. «Ei... gràcies!» i a la voreta del somriure es va asseure una sorpresa de les que semblen un solet d'abril puntejant casualitats. A la mà duia un ramell de crosses per anar vivint a la ciutat. «Aniràs a veure-les al jardí, o sols penses olorar-les?». Perdona, et va dir mentre es llevava de l'orella un auricular. Vas riure, encara més tendre, i a ella els rajos li omplien la cara. «No... que si et passaràs a veure'ns actuar...». El claxon d'un cotxe va trencar la unidireccionalitat de la conversa. Ella va pensar que ja en tenia prou veient-te i va dir «No crec... sols volia espolsar l'olor a ranci. Gràcies!». I després de pujar al cotxe va marxar amb un somriure coix.

2010-04-29T04:29:00.004+01:00

March veu trascendental que es facen mamografies

«Tot junt pren la forma

d’un munt de paraules,
que, anàrquiques, esdevenen versos.
O això voldria jo...»
Anònima 3120

De capolls i brisalls

2010-04-27T11:27:00.001+01:00

«palleat omnis amans, hic est color aptus amanti»
Ovidi

«Imposta'm la pell metamòrfic!
Rebrega'm contra l'espera
l'epidermis comunera
i professa'm saber gnòstic.

Endus-te aquest color verd
que m'ompli els escrots de vida,
el cor de gana lasciva
i m'atorga el temps tot gerd».

Vols callar ja d'una, cràpula!
Has fet que m'isca una pàpula
amb els mots d'eixe discurs.

Ja fa temps que tots els purs,
per fi, omplin els fossars:
fes fora el cadars de març!

A smile

2010-04-23T01:58:00.001+01:00

On the sleeping time...
thousands of flowers,
winely reds
upon your cheeks,
and the deep conviction
that the world is yours.

Amen

Relat sense Lèsbia

2010-04-21T01:16:00.003+01:00

A veure, abans que comences a llevar-me la veu, tin-ho en el cabet: ara parlem jo i la Lèsbia. Sense interrupcions. He d'explicar algunes cosetes que em ronden pel cap, i no vull que me les prengues i les uses ni per al teu monument imbècil, ni per a què alimentes concepcions de catàleg. A la marxeta que diuen, escoltant. I no penses que és cap ordre, és un fet, maleït deferidor! I això dic que ho dic amb els ulls plorosos.

Vaig conèixer a Gabriel la nit que la família de l'home amb qui m'havia casat m'humiliava mullant de sang un mocador blanc. Una casualitat amb forma d'ham de cinc puntes m'havia pres l'empenta, sota amenaces a tercers i una por que no em cabia en l'ànima. Gabriel em mirava des de la fosca amb uns ulls més verds que l'esperança. Els vaig tindre al cap per combatre com el suat i vomitiu patriarca anunciava la noblesa del meu hímen mostrant el mocador com a trofeu. L'Alex em mirava amb aquell pit obert i dolorós, i jo intentava suportar les ganes de vomitar tot aquell coratge brut. Les cosines d'ell cantaven amb crits que venien esgarradets del fons d'una ànima podrida de patir perquè sí. Em vaig desplomar en deu minuts. I em van tancar en una habitació on la claustrofòbia m'apretava el ventre. La sang rajava i tacava aquell vestit blanc, el sofanet florejat i brut d'aquell lloc. Les ganes m'ixien de dins i s'escampaven com un tarquim fresc i constant per damunt del vestit blanc de boda. I jo sols volia pensar en els ulls verds de Gabriel.

Em va traure d'aquell infern hores més tard, quan ja pensava que em moriria de pena abans que dessagnada. Em va pujar a un cotxe i se'n va fer càrrec. I després vaig tancar els ulls. I quan els vaig obrir ell estava allí, amb mi, a l'hospital. Que no em calia patir per res que no fóra jo mateix, que sols havia de cuidar de mi mateix. Clar. Havia estat fent alguna altra cosa des que vaig conèixer l'Alex? M'havia preocupat per salvar-me la poca pelleta que em quedava, i d'amalgamar les paraules i fer un silenci farcidet de grumolls, d'olis. Ara veia la verdor d'eixos ulls cansats, i un repós com una vídua inerme m'estremia els sentits. No tenia massa forces per parlar. No em va caldre. Els seus ulls verds encara restarien allà una estona més. Només una estona més. Aquella nit vaig somiar, sense estrelletes, un laberint amb les parets rugoses, amb escletxes de por, de soledat; i les vaig solcar senceres amb unes ales dèbils, que es deixaven dur enllaçades a no sé quin alè. Em vaig despertar amb la percepció com un calidoscopi còsmic. Gabriel havia marxat.

El corredor d'aquella ala d'hospital s'expandia sota unes sabates pulcres i llustrades amb grassa de cavall. Ressonaven les passes per sobre de les primeres brillantors del dia, i un home amb trage i corbata preguntava per Johan Ickhs. Una infermera amb adormiscades ganes responia a l'afable veu que eixia clareta des de baix d'una blanca boina calada. «Sí, l'habitació que li han indicat és la correcta.» L'home amb un marcat accent irlandés, va traure una carpeta de cuir curosament d'un maletí clàssic. De la carpeta va traure un document signat i va dir que era el delegat del senyor Alexander Adonays, que es disculpava en nom de la família, i que necessitava saber com es trobava la pacient. Tot això ho deia amb un posat lleuger, dinàmic i al mateix temps els seus ulls eren polsosos i tòpics. A la infermera, poc o gens li importaven, endormiscada com estava, les misèries de cada pacient. I a mitja hora d'acabar el torn de nit va assumir, impassible, el seu paper en tot això. «Emm... Val. Jo mateix l'acompanye. Fa poca estona que s'ha despertat. Durant la nit li ha parat l'hemorràgia. Dubte que s'haja adormit.» L'home de la boina blanca asentia amb el cap, i avançava pel corredor darrere de la infermera.

El corredor estava quiet, amb una latència tèrbola, compungida. Al final del passadís, l'ala d'obstetrícia girava a l'esquerra, l'habitació estava allà. La infermera comentava que era altament probable que durant el torn de matí els metges donaren l'alta a Johan Ickhs. La infermera es va aturar davant l'habitació 123, i va obrir la porta sense fer massa soroll. L'habitació era admirable, un llit amb rodes, sofà, tele, wifi i excusat. La infermera va dir a Joan Ickhs bon dia, i bon dia va respondre Johan Ickhs des del llit. Ninguna de les dues va oure l'hola mític que li havia relliscat a l'irlandés dels llavis. La infermera se'n va anar així, sense apostrofar i sense saber si per femenitat o per /a/ amb valor negatiu. Probablement la memòria li preserve quatre tocs de la dolçor d'uns bombons i la misteriosa i anodina topada amb aquell irlandés cortés i agraït. Tu no la recordes, ella tampoc et recorda a tu.

«Bon dia Johan, es troba millor? Com ha passat la nit?» Rere d'aquell hola mític, el temps va correr d'un altre color, cert. Però això no ho sabia allà reballada, amb ganes de fugir sense saber massa bé cap a on. La veu d'aquell homenet pulit era sempre un relaxant, i amb eixa veu de safareig, d'almàssera em va dir que es deia Stephen Dedalus, que l'enviava Gabriel Adonays, i que se'n faria càrrec de la meua situació el temps que jo necessitara. No sé com hauria de descriure la cara que se m'havia quedat, però era alguna cosa així com la cara que posen les persones que no els queden llàgrimes, i que no tenen forces encara per estar fartes de tot plegat. Recorde que va fer una exposició detallada de com havia gestionat la facturació de la meua estada mitjançant una mutualitat general jurídica, tot i que ell no era militar. Tot i això m'explicaria més coses, amb més cavallerositat i més odi en arribar a l'hotelet La Marinada.

Chroma Key

2010-04-19T21:48:00.002+01:00

«De fet, no sé si cóc capaç d'estimar»
Herman Hesse

Calibre els granets d'aigua indispensables
perquè del got no vessen les ganes,
l'angoixa i la fortor a tancat.

Assumisc la responsabilitat del brètol,
i demà corglaçaré l'esperança,
gravitaré com una rella i els solcs
agrairan profunds la impertinència
d'esdevindre'ls paissatge d'egos
de secà, pur esquerp, pura neura.

Calibre els granets d'aigua i insadollables,
perquè del got han vessat les ganes,
m'arrauleixen les carícies i el posat.

A little dream...

2010-04-15T18:30:00.001+01:00

"...still craving your kiss..."

A passetes perennes i falsejades
s'escampen les històries tendrament impetuoses,
com el brunzit de les abelles en posar-se
sobre els rojos colrats de les flors,
com la briseta del vespre que frega les galtes.

Passos, passos. Sargantana, passos.

Uns ulls fresen el moment i les aspereses d'un prat verdet,
i tombats, de qualsevol manera, taral·legem al cèl
un somni petitíssim. Llençat a terra mire el cèl, i els pardalets
criden com l'Ella, i tu rius, fresca i ajaguda;
i la immensitat et veu excelsa, i així... perquè sí
s'escapa dolçona i xocolata la weedy trumpet d'Armstrong.

Les llumenetes al vespre troben a faltar,
rajades de sols i d'horitzons
deixadeses d'esponja, botonets.
Un bes, sols un dels que omplin de
timidesa els bascolls de bresquilleta
i t'enjogassen els ulls.

Versió del poema "Mussol a les ruïnes (II)" de Joan Navarro

2010-04-10T16:00:00.001+01:00

[El poema original el podeu trobar punxant ací]

L'edelweiss desglaçant-se per damunt la penya.

Mocadors infectes damunt la tauleta. Les paraules avesades i el
cendrer plenet de burilles. Vessades de neu a l'orelleta. L'
edelweiss desglaçant-se entre les roques.

I jo segrestat en aquesta cambra.

Cytinus hypocistis (o De la poètica referencial)

2010-03-31T06:40:00.001+01:00

«Yo no sé del sol.
Yo sé la melodía del ángel
y el sermón caliente
del último viento.»
Alejandra Pizarnik

Que no m'ho pense, no... Ni ho sé.
He repassat, paraula per paraula,
tot l'esteticisme portalós, totes les caretes:
no m'han dit res que no volguera ser dit.
Me les escolte i les encaixe a plaer
com un rimaire d'egos imbècils
i em xuple el ditet. I somric.

Si es somou la panxa,
tranquil: és que no he menjat.
Si els braços i les cames sangloten
això no és pel nerviós, sols són les paraules,
que ragen com un mal atac de trémolo.
I la “mia pensa” és una arrogància vanitosa,
una crosteta, un contrapunt que em nafra
la cadència plàcida de les oronetes
que m'omplin el cap i em piulen el teu nom.

Els teus ulls m'esfondren el no-lloc,
i ni m'ho pense: em quede mut.

Dhjeràpia

2010-03-07T23:44:00.004Z

Et desperta una sirena, més que violenta militar, i tu, com un drap sents les mans adolorides. Tens rascades a la panxa. La galta dreta la tens bruta de terra. T'alces amb la mà al coll i a costralades busques un recer per pur instint. On estàs? Quina mena de paisatge rossegat és aquest? Sols matolls en una plana freda. La neu et cau com un polsim que has d'assumir a la força. Trons de fons, comences a córrer. Potser algun tros de metralla et passa pel costat durant la fugida, i és probable que hages caigut diverses voltes. Per a avançar t'hauràs d'haver clavat dins la garriga punxonosa, i mil ferides fredes, imperceptibles, se t'hauran enganxat a la pell. Ara tens les cames com les tens, ja ho deus haver notat. Has acabat desplomant-te prop de la tundra. Els gossos dels dhjerapes són hàbils fins i tot amb el nas gelat, i no has estat massa temps a la intempèrie. Tot i això, la llengüetada que el gos t'ha pegat a la cara ha sigut la cosa més calenta que has rebut dels dhjuraipes.

En realitat ha sigut una sort que la Lèsbia et trobara inconscient i sense mutilar, per això deixarem el que li deus sols en quinze grapes. Les soltades militars d'hivern són molt dures, però no és tan estrany veure a gent com tu per ací, ja t'ho dic d'entrada. T'ha dut un dels “voluntaris de l'exèrcit”, treballen per unes quinze grapes el servei. Com ell, una remesa de joves de les rodalies de Dhjerapiah es guanyen algun clau intentant fer un favor a militars de la duana. L'home brut que t'ha dut és dels que demana els diners abans de fer l'entrega, i dels que parlen de la bona voluntat dels militars amb posat crèdul i tot. Lèsbia diu que vas a menjar, i que després et deixarà descansar, este matí semblaves una despulla humana. Esperes, ni que siga un context, on saber que pots deixar-te caure i descansar realment. Creu-me, descansaries millor si feres com si dormires.

― Estic a Seràpia? Et juraria...
― Amb zeta, per favor...― Lèsbia va interrompre i va posar una cara que no entenies. Et va frenar la dèbil cadència amb què deixaves caure les paraules. Però la insistència en el context et va donar unes poques forces.
― Sí, bé. De totes formes, on estem? Tinc la sensació d'estar en mig del no res.
― Tranquil·litat X, les coses ací...
― Ickhs, per favor...
― Sí, sí. Bé, Ickhs, el que et dic, gita't una estona i després en parlem. No estem exactament a Zeràpia, diguérem. T'he d'explicar algunes coses que tu i els teus heu d'aprendre si voleu sobreviure per estes zones. Ara et cal descansar, res més.

* * * * *

Una bufada de fum negre t'ensopega, i et presenta la imatge. En blanc i negre un home en camisa de tirants, i calçotets a ratlles blanques i blaves fuma nerviosament. Sua com si fóra una màquina pensada per suar i fumar. El fum s'entronca pel plafó d'una làmpada penjada i inexplicablement baixa; i la resta del cubicle, fosc, presumiblement brut, florit per algun costat, no tenia més importància que un teló, res més. Morfeu, així direm que li deies, es cobria el cap amb les mans i a la soca dels dits, entre l'índex i el cor de la mà dreta, duia encastat un cigarret. No es pot dir que tinguera febre, però una neura l'envaïa des de més enllà dels adéus. «No sé com explicar-t'ho perquè ho entengues sense comprendre-ho. Pensa en el silenci, Johan... el veus, el tens davant. Explica-te'l com pugues, no n'hi ha més».

Com t'expliques que del silenci nasca el somni? «Hauries de parlar des del record inconscient. No, no... no em filtres el temps. Parla, grumolls i tot!» Sí, clar. Morfeu no he arribat ací perquè vull, creu-me. A qui? A tu o a mi? No. No em mentisques més. El cigar crema, i el temps s'atura. El temps l'atures. Sí, i el fum et pren els nassos com si fóra pecat respirar aire pur. Et vaig dir que no volia enrolar-me, i ara em fas desaparèixer? «Ho sent Johan, no et preocupes, no m'has defraudat» Per favor! Com li pots fer dir això? «No es tracta de desaparèixer Johan. Potser és transcendir. Rebràs una identitat nova» Em prens els records. Qui? Jo o tu? «No puc fer-te açò, per més que li dibuixe la grandiositat. La culpa és meua»

Obres els ulls com volent obrir l'ànima, sense ganes. Engegues un cigarret amb la llum apagada. Fum. T'agrada repensar-te els somnis en somnis. Si deixares de repetir-te allò de "An mea mutata est facies nece?" et sabries desperta, entendries que un somni metalèptic no et conforma la realitat. «No has canviat Johan Ickhs, és que ara et falta ser» Direm que sols ho rumies, perquè encara no has vist que rere aquell fum fosc, presumiblement brut, florit per algun costat, una suor latent t'acompanya. De sobte un puny et pren el canell des de la fosca. El terror rellisca durant uns segons que semblen segles. No saps si és Fobétor qui t'ha pres el cigarreta o Fàntasos qui t'esfereïx. Tant fa quan la mà torna a la fosca i una estranya llum deixa caure dos ales als peus del llit. No eixiran volant, però els escoltes més enllà del so del silenci. El veus, el tens davant. Explica-te'l com pugues, no n'hi ha més.

* * * * *

T'has despertat suant i des d'aleshores no t'has pogut adormir. Fa hores, que esperes que Lèsbia et parle d'aquell no-lloc, de la teua no-ficció. No comprens com tu, sense passat aparent, pots tindre un apreci tan semat per tot allò que, creu-me, no has deixat de ser. No has parat tampoc de fumar, «Si l'ànima de les persones naix d'una alenada de nostre senyor? Què fa Jehovà quan fuma?». El que segurament no faça, que és obviar quina és la teua no-vida, té prou més importància que allò que fa quan fuma. Però de moment, perquè fumes, existeix.

No t'has pogut estar quieta, i a hores d'hora, si haguérem de fer cas al protocol ja hauries estat entregada als oficials de la secció ontòfaga de l'Exèrcit dels Límits. Però el primer que vos ensenyen és a no fer cas dels protocols. Has inspeccionat, sense preocupar-te per l'ocultació a posteriori, tota l'habitació. Has trobat, presa de l'avorriment un tros de paper, baix la rejola que fa de tauleta de nit. Lliges en veu baixa:

«Qui et dona pa
i t'explica els hiverns,

mata els estius»

Per la cara que poses, sembla que no recordes encara res, però fingeixes molt bé, sé que és l'ortografia ratada del tal McCannet. Ja fas bé dissimulant, però... «Bon dia Ickhs, veig que has trobat l'haiku del McCannet ―Lèsbia somriu mentre deixa la tassa de té sobre la rejola. No tenia massa clar què suposa la secció ontòfaga per a un membre de l'exèrcit. Pobre. Ens hem d'explicar moltes coses tu i jo»

Preludi - Sobre el primer paràgraf

2009-11-14T09:04:00.002Z

"They never wait 'til the end"

Dis-me estúpid, però sempre hi ha un primer paràgraf no escrit, potser inexistent, que es resisteix. El primer paràgraf és aquell que naix d'una bufada d'aire cru que ve, encara fosc, baixant de la muntanya; és aquell vers encara, encara aquell impuls a qui li veus créixer la néura i que t'enrampa, que t'elecrtifica. El primer paràgraf és com és, però a aquell altre paràgraf que no s'escriu perquè peta no li cal ser insuflat. Eixe paràgraf és el tall que hi ha entre l'explosió primera i una reproducció a escala, diguérem que existeix d'abans encara de la censura. El primer paràgraf és allò que s'escola sempre abans de l'abans, és un cop, sempre un cop abans del cop. És sempre aquella altra peripècia primera, és aquell abisme que en pujada es fa més i més profund.

Després, de matinada et despertes i et trobes en aquest camp de proves, amb dos paràgrafs purament conjunturals. Sense pressa, al teu ritme... mmm... si de cas també escolta la vida, sent-la explotar i cap on vulgues, peta!